En aquest apartat s’expliquen els sistemes Mac OS, UNIX, i altres sistemes que no són variants dels dos citats.
2.1 Altres Sistemes Operatius
És evident que no tots els sistemes operatius es redueixen al Mac OS i les versions de UNIX. Uns bons exemples de diferents sistemes operatius són el Windows, el BeOS, el OS/2, el DOS, Palm OS etc.
Intentaré fer un breu resum dels més importants i les aportacions que han fet al mercat.
El gran sistema operatiu: Windows.
El Windows és el sistema operatiu per a processadors Intel o compatibles creat per l'empresa Microsoft. Actualment té una gran influència en el mercat i en el domèstic consta d'una base del 85% del total de sistemes operatius. El gran èxit que se li pot donar al Windows és la introducció de la informàtica a la majoria de la població desenvolupada.
L'èxit del Windows.
Microsoft, com Apple en el seu moment, va entreveure que el futur de la informàtica estava encaminat a proporcionar una GUI (interfície gràfica) als ordinadors personals que a començaments dels 80 sortien exitosament al mercat, i per aquest motiu va començar a desarrolar aquesta interfície gràfica que representés els arxius amb icones i els directoris en carpetes, tot organitzan-t'ho en finestres, d'aquí el nom (windows traduït al català significa finestres). L'empresa de Bill Gates sabia el que la gent necessitava, només els faltava la manera d'aconseguir-ho.
En aquella mateixa època Microsoft havia adquirit part dels drets de les patents d'Apple perquè la primera estava programant l'editor de textos Word per la segona. Amb aquests drets Microsoft va basar-se en el treball d'Apple i en el de Xerox per crear el Windows 1.0. Microsoft va anar perfeccionant el sistema per tal de poder competir amb les altres interfícies gràfiques. Però més que la qualitat del producte el que li dóna l'èxit a Microsoft és la brillant i magistral estratègia de màrqueting que dóna a Microsoft la possibilitat de llicenciar Windows a diferents empreses fabricants de hardware. Així doncs, Microsoft podia vendre el seu sistema operatiu tan a IBM, a Toshiba o a un fabricant taiwanés. És evident que els fabricants de marques desconegudes podien oferir un ordinador amb Windows d'una qualitat equiparable a la d'un PC IBM però amb un preu inferior. Aquests és un dels grans èxits de Microsoft.
Del "Trabajo en grupo" al "eXPerience"
El sistema de Microsoft, tot i tenir una GUI respectable no es caracteritzava per ser una de les més agradables. Actualment la cosa ha canviat. Mentre els altres fabricants de sistemes han evolucionat en altres sentits més tècnics, Microsoft ha aconseguit anivellar el seu Windows fins tenir un sistema operatiu que no té res a envejar a la competència. Microsoft ha fet grans esforços per eliminar els vestigis del DOS i convertir el Windows en el que és: la millor elecció per a l'usuari domèstic.
De la mà del MS-DOS.
Cal dir que el Windows no va aparèixer sol un dia qualsevol. Microsoft ja tenia implanat un sistema operatiu en la majoria de les empreses que tenien ordinadors personals IBM o compatibles. Aquest fet va proporcionar una base per introduïr el Windows. Al començament d'aquest sistema operatiu, no era més que una representació en colors del DOS. Quan Microsoft ensenyava a les empreses les avantatges de Windows aquestes acceptaven i Microsoft ja tenia una altra còpia venuda de Windows.
MS-DOS. El gran tracte.
La història del MS-DOS (o DOS) comença al nord-oest dels Estats Units. Un programador de Seattle Computer Products havia construit un sistema operatiu amb molta influència UNIX però molt més senzill. Aquest només acceptava un usuari i no tenia capacitats de "multitasking" o memòria preemptiva. Es deia 86-QDOS.
Poc abans Bill Gates havia arribat a un tracte amb IBM que consistia en que Microsoft aconseguiria un sistema operatiu per a les màquines IBM-PC. És a dir, Bill Gates s'havia compromés a oferir un sistema operatiu que no tenia. La solució va ser el QDOS. Microsoft el va comprar per una quantitat de 14.000 €. El van perfeccionar i li van canviar el nom per MS-DOS (Microsoft Disk Operating System, Disc del Sistema Operatiu de Microsoft). Ademés, el tracte amb IBM deia que Microsoft rebria beneficis per cada PC que IBM vengués, incluís o no el DOS, el que va obligar a IBM a incloure el sistema en cada ordinador, i donat l'èxit de les màquines IBM...el de Microsoft estava assegurat.
L'exitós fracàs: el BeOS.
El BeOS va començar com un projecte per part d'ex membres d'Apple que volien aconseguir un sistema operatiu potent i bonic a la vegada. El resultat va ser un gran sistema operatiu que sense tenir un origen UNIX va acabar complint POSIX, ja que tenia gran influència UNIX. En un principi es va desarrollar només per a chips basats en PowerPC, però des del retorn d'Steve Jobs al poder d'Apple, aquesta ha deixat de passar-li informació tècnica i no han pogut seguir desemvolupant BeOS per Mac. Tot i això han trobat una alternativa adaptant el seu sistema per a processadors Intel. Ara és possible instal.lar BeOS sobre qualsevol ordinador amb Windows (a partir del 95) sense fer particions al disc, un fet que cal remarcar.
El projecte va resultar tan exitós que Apple va estar dubtant, a finals del 1996, basar el seu sistema operatiu entre el de Be o el de NeXT. Ara, l'empresa d'assistens digitals personals Palm ha comprat Be amb la finalitat d'aprofitar les tecnologies que s'utilitzaven al sistema operatiu per incloure-les al Palm OS.
Palm OS no és un sistema comparable directament als altres. I és que aquest està dirigit a petits ordinadors capaços de menys que les grans estacions de treball. No obstant, el mèrit que cal reconèixer a Palm és que ha aconseguit construir tot un sistema operatiu per a assitens que tenen un processador que no supera els 16 MHz amb menys de 2Mb de memòria. Tot i que anteriorment hi havia un aparell semblant, el Newton, el sistema de reconeixement de lletra que incorpora el Palm i la manera d'organitzar els arxius és totalment nou. La versió per a assistents personals de Microsoft és l'anomenat Windows Pocket, basat en l'anterior Windows CE, que no ha tingut el mateix reconeixement que el Palm OS.
OS/2. El fracàs de IBM.
IBM es va adonar que Microsoft havia tret molt profit de les seves màquines amb el Windows, i anava veient com dia a dia aquest sistema s'estava imposant en el mercat a base de hardware de marques desconegudes però que incorporaven els mateixos components que el hardware IBM. Així que van anar en busca d'un sistema operatiu propi. Però IBM no podia fer-ho sola, tot i la capacitat potencial que té, i va decidir buscar alternatives. Una va ser el Pink OS, que tot i el ridícul nom, era un sistema còpia del NeXTStep fet per Apple que corria sobre els processadors de IBM i era molt avançat per la època. L'altra alternativa era faricar un sistema conjuntament amb Microsoft. IBM va escollir Microsoft i aquesta va acceptar, però evidentment no es va tirar pedres sobre el seu terrat. El resultat va ser un sistema gràfic però ni molt menys el que Microsoft estava aconseguint pel seu Windows, tot i que eren de la mateixa empresa.
IBM ha continuat suportant OS/2, com també ho fa amb la seva versió de UNIX, AIX. Però l'èxit d'aquest sistema operatiu és bastant dubtós.
2.2 Història del Mac OS
El Macintosh (Mac) va aparèixer el 24 de Gener de l'any 1984 i amb ell venia un sistema operatiu que incorporava un sistema gràfic que representava un escriptori. En aquest escriptori l'usuari podia trobar els seus documents, borrar-los, copiar-los etc. Era el primer ordinador amb una interfície gràfica que es dirigia a un públic en general.
Els orígens d'aquesta manera de representar els fitxers d'un ordinador no els va inventar Apple. És conegut que gran part de les tecnologies que s'utilitzaven van ser prestades pel Xerox PARC (Xerox Palo Alto Research Centre) i d'investigacions del MIT (el famós Massachusetts Insititute of Technology), tot i això, dir que Apple va robar la interfície gràfica de Xerox no és del tot correcte, ja que Apple va utilitzar el concepte però no la tecnologia. Ademés, gran part dels investigadors del PARC van acabar com a treballadors d'Apple. El sistema de GUI (Graphical User Interfice) de Xerox va ser un gran treball al que no se li va saber trobar sortida comercial, tot i l'intent del Xerox Star.
Poc després de la visita d'Apple al PARC, es va posar a treballar sobre una GUI avançada per a un usuari que no entengués conceptes tècnics d'informàtica. El primer resultat va ser un ordinador anomenat Lisa. El Lisa va veure la llum l'any 1983 i va ser el primer producte comercial amb ratolí i GUI. Per raons de màrqueting i bàsicament de preu el Lisa mai es va arribar a convertir en un producte exitós. A partir del fracàs del Lisa va néixer un nou projecte que va resultar ser el Mac.
El Mac va venir amb la primera versió del sistema operatiu. Cal dir que el sistema operatiu del Mac no es va anomenar Mac OS fins que Apple el va licenciar a altres empreses (a l'estil del Windows de Microsoft). Abans d'aquest fet el Mac OS es coneixia amb el nom de "System" (sistema). Així doncs, l'any 1984 va aparèixer el System versió 1.0.
Aquesta versió ocupava en total 216 KiloBytes, ara una misèria ja que l'actual (versió 9.2.1) n'ocupa 250 MegaBytes. Evidentment era en blanc i negre, però era destacable unes barres que permetien a l'usuari moure's abaix i adalt, programades per un famós programador d'Apple. Tot i que ara són molt normals en la època van ser tot un avenç.
En aquesta versió no hi havia una opció d'escollir carpeta nova, ja que sempre n'hi havia una en cada disc. Si l'usuari li canviava el nom, en tornava a aparèixer una altra en blanc.
Les versions del Mac va anar evolucionant i fets com els comentats anteriorment es van anar fent menys significatius, tot i que importants. És per aquest motiu que no cal ennumerar-los tots, però sí els més importants.
El 1985 va aparèixer el System 2.0, i amb ell noves opcions i comandaments, com per exemple (ara sí) el de carpeta nova, que feia aparèixer una nova carpeta.
El sistema operatiu del Mac es va anar actualitzant regularment cada any i sobretot per adaptar-se als nous models de Macintosh.
Un problema de l'actualització software és que s'aprofiten les noves màquines però es fan incompatibles amb els vells ordinadors. Això li va passar al Mac original el Març del 1987, quan Apple va presentar un System 4.0, que no podia ser instal.lat en un Mac dels primers.
--durant aquests temps d'estabilitat del sistema, Apple va començar a impulsar un sistema operatiu anomenat Pink OS que serviria per a màquines IBM. Promogut per John Sculley (CEO d'Apple en el moment) Pink havia de ser un OS basat en objectes i molt futurista comparat amb el System, el Windows o el OS/2.
El primer gran sistema del Mac va venir un dia d'Agost del 1989.
Va ser la versió 6.0.2 la que va convertir el software el fet per actualitzar el hardware. Fins aquell moment el sistema era adaptat a cada màquina nova, però la cosa va canviar quan amb el sistema 6 es van unificar els diversos models de Macintosh que hi havien al mercat. Aquesta versió estaba tan ben feta i adequada que la màxima actualització que va rebre va ser fins la 6.0.8.
Un cop el 6 es va quedar per a la història, Apple va presentar el seguent:
El System 7. Va ser el sistema més car d'Apple en el que és màrqueting i pubicitat. El va presentar el Maig del 1991 i venia amb moltes noves possibilitats. Va ser el primer sistema operatiu que incorporava la possiblitat del color si es disposava del hardware adequat. En termes generals va ser una actualització que incorporava noves eines. Si ho adeqüem al sentit metafòric, el sistema abans era un simple escriptori de cubicle on hi havia una carpeta, un telèfon, estanteries... Peró el sistema 7 era un nou despatx. Tenia un gran seient reclinable, telèfon amb secretària i tot el que té un gran despatx. Segons molts crítics del Mac, aquesta va ser l'últim canvi en la metàfora de l'escriptori, ja que les següents actualitzacions ja només incorporaven més eines, però amb les mateixes formes d'utilitzar-les.
Al sistema set el van seguir petites millores que es va incloure en els 7.0.1, 7.1, 7.1.1 (o 7 Pro). En aquesta versió es va incloure per primera vegada el QuickTime, la tecnologia de reproducció de video que ara incorpora el Mac OS X.
El fet de presentar nous sistemes es va convertir en una necessitat d'ajuntar les tecnologies que es presentaven separades per Apple, programadors i aficionats. D'aquesta manera va néixer el 7.5 a finals del 1994.
El Sistema 7.5 va ser, resumint, una feina de recollir tots el programes petits, utilitats i sobretot incloure la opció "Ajuda" en el sistema. I és que Apple va incloure en aquesta versió un concepte de l'ajuda per software que encara no s'ha superat.
Aquest sistema pretenia ser el gran rival del Windows 95. En el que es refereix a estabilitat ho era, i en sortia guanyador. Pero l'aparença de la GUI de Windows semblava molt més avançada ja que era d'un color gris platejat. Realment, Microsoft havia construit un gran sistema operatiu que ademés era compatible amb les màquines més comercials del moment, i Apple només podia incloure el 7.5 en ordinadors Macintosh.
Llicenciar o no llicenciar. Aquesta era la qüestió.
Si Apple volia seguir amb el System 7.5 l'havia de llicenciar a altres fabricants d'ordinadors. Això significava perdre el poder absolut del sistema i sobretot perdre l'estabilitat ja que el software i el hardware eren de la mateixa empresa.
Però els directius van pendre aquesta desició, i amb ella el canvi de nom del "System" per "Mac OS" (Macintosh Operating System). El primer sistema que es va conèixer com a Mac OS va ser el 7.6, el Mac OS 7.6.
Però abans de comentar aquest sistema cal comentar un projecte que Apple pretenia dur a terme per desvancar el Windows de Microsoft: Copland.
Copland era el nom en codi del primer gran canvi del sistema des d'el 7. Alguns deien que seria el futur Mac OS 8, però no era del tot cert. Copland pretenia dur encara més enllà en concepte d'escriptori i d'aquesta manera millorar l'experiència de l'usuari. Els programadors d'Apple van inventar grans tecnologies que havien de ser aplicades a Copland, però els mals resultats econòmics i la mala organització van fer que tots els esforços que havien els treballadors quedesin com a utilitats i programes que es van incloure de manera desordenada en les versions del Mac OS.
Moltes de les tecnologies del famós Copland van anar a parar al Mac OS 7.6. Mac OS 7.6 va ser una pura actualització pràctica, però programes com el OpenDoc va ser poc incidents com ho podrien haver estat. OpenDoc permetia incorporar en un sol document text, gràfics, taules, enllaços d'internet i fins i tot clips de pel.lícules.
Ademés d'OpenDoc hi havia una altra utilitat anomenada CyberDog que era com un majordom que guiava a l'usuari per totes les possibilitats d'internet com la Web, l'email, l'FTP o el desconegut Gopher. No calia, doncs obrir diversos programes per dur a terme les diferents opcions que permet la internet.
Poc després, el 1997 es va presentar el Mac OS 8. La principal característica del 8 va ser la incorporació d'una estètica moderna ja que els menús, els botons, etc. eren del mateix color que el Windows (des del 95), de color gris. Aquesta versió va incloure els aspectes més visuals de Copland, ademés d'altres programes. Amb ell també es van tancar totes les llicències del Mac OS a terceres empreses. Companyies com PowerComputing, Motorola, UMAX o Daystar es van quedar sense l'oportunitat d'incloure el Mac OS 8 a les seves màquines. Si el Mac OS 8 hagués sortit 2 anys abans segur que Apple hagués guanyat la batalla a Microsoft. Un altre fet remarcable és que Mac OS 8 va ser l'últim en incloure suport per a processadors no PowerPC, ja que permetia instal.lar-lo en màquines relativament velles.
Per dir-ho d'alguna manera, el Mac OS 8 va ser com un pont entre el desordre i la organització. Apple va començar encaminar-se amb aquest sistema operatiu. Es van deixar de banda tots els projectes que no obtinguéssin benefici a curt termini i l'estratègia de software també es va veure afectada.
Mac OS 8 va ser un bon sistema operatiu, però no el que la gent volia. És per aquest motiu que Apple va plantejar des de mitjans del 1996 construir un sistema des de zero. Hi havia dues opcions, una era comprar una empresa d'un antic ex director de producte a Europa que es dia Jean-Lois Gassé. Aquest home es va emportat uns quants treballadors d'Apple, van fundar una empresa que es deia Be, Inc. i van fer un sistema operatiu totalment nou des de les bases però amb molta influència UNIX. L'altra opció era una empresa dirigida per Steve Jobs que s'anomenava NeXT Computer. NeXT posseïa un sistema operatiu UNIX amb una GUI molt avançada comparada amb els altres UNIX. Així doncs, les dues empreses tenien dos sistemes operatius molt bons (el de Be en fase beta encara), però si Apple comprava NeXT també es quedava amb Steve Jobs, el cofundador d'Apple el 1976. Es va escollir la opció de compra de NeXT.
--alguns rumors apunten que el propi Steve Jobs va estar pressionant a Gilbert Amelio (director del moment d'Appe) perquè li permetís tornar a l'empresa.
D'aquesta manera Apple va basar tota la seva estratègia del sistema operatiu en el sistema de NeXT. Aquest concepte de reconstruïr el sistema era conegut amb el nom de Gershwin, i se li va canviar el nom per adequar-lo al codi actual: el Mac OS 7.6 es coneixia com Tempo, el 8 com Sonata etc. així que el van anomenar Rhapsody.
Rhapsody era un rentat de cara del OpenStep de NeXT perquè s'assemblés al MacOS i corrés sobre processadors PowerPC, en teoria no havia de ser així, però els programadors no hi van posar molt suport i es va quedar en només això. Teòricament, Rhapsody havia de ser un sistema basat en OpenStep però totalment nou. Peró hi havia un inconvenient, s'havien de tornar a escriure totes les aplicacions des de zero, i això no els va agradar gens als programadors i menys a les empreses de software. Van trigar en adonar-se'n un any de l'error, però a principis del 1998 es va rectificar i es va presentar l'esratègia del Mac OS X. L'actual Mac OS X.
Després del fracàs de Copland i el de Rhapsody només quedava en peu el vell Mac OS. Tot i que no molt semblant a la versió 1.0 del sistema, hi ha un arxiu que sempre ha existit, a la Carpeta del Sistema, el Finder, que ara ja va per la versió 9.2 i que ha existit durant 18 anys i és el que fa que el Mac OS sigui Mac OS. Per tant, podem dir que el Mac OS 9 és encara Mac OS, de la mateixa manera que podem dir que el Mac OS X no és una evolució del Mac OS 1.0 ja que no conté el Finder (de la manera que es coneix en el System 1.0).
El Mac OS 9. Aquesta és la última gran versió del sistema, és la última versió prevista abans de la X (10). Aquesta versió és la que permet la compatibilitat quasi total entre Mac OS X i Mac OS Classic. Mac OS 9 es va presentar la tardor del 1999 i va servir per crear un sistema potent per a màquines que un dia haurien de córrer el OS X.
Realment, Mac OS 9 és un sistema operatiu que acaba una etapa començada el 1983 i acabada el 2001. Poques vegades els sistemes aconsegueixen tanta estabilitat en una màquina, i és que el Mac OS 9 es un gran producte que ha estat eclipsat pel Mac OS X.
L'escriptori del System 1.0.1:
El Mac OS 7.5.5, molt semblant al 1.0.1.
2.3 Història del UNIX
A mitjans dels anys 60 General Electric, el MIT i els laboratoris de la Bell estaven junts en un projecte per fabricat un sistema anomenat MULTICS (Multiplexed Operating and Computing System). La gran capacitat de MULTICS era el poder córrer sobre diverses màquines diferents, en una època on el software estava molt lligat al hardware que s'utilitzava.
Un dels ingeniers que treballaven en el projecte a la Bell era Ken Thompson, qui opinava que aquest sistema era massa complex per fer unes feienes que es podien fer de manera menys complicada. A causa d'això va escriure una versió del MULTICS que va anomenat UNICS (Uniplexed Operating System) i que finalment es va acabar coneixent amb el nom de UNIX l'any 1969. Poc després Thompson es va ajuntar amb un company anomenat Dennis Ritchie. Ells dos van reescriure el Kernel d’UNIX en llenguatge C.
Ken i Dennis van llicenciar el seu sistema a les universitats. Una de les que va donar més suport a UNIX va ser la Universistat de Berkeley. En aquesta universistat hi havia dos estudiants, Bill Joy (poc després fundador de Sun Microsystems) i Chuck Haley, que va fer la seva versió de UNIX, fent així el primer UNIX BSD (Berkeley Software Distribution). Un dels exemples de les millores que van aportar Berkeley és el suport del protocol TCP/IP o l'editor vi.
Les dues branques principals, la de Bell i la de BSD es van anar ramificant a causa de noves empreses que sortien amb l'objectiu de fabricar UNIX. Així doncs, al Sistema tradicional i al BSD se li van afegir nous UNIX com el SunOS de Sun, el XENIX de Microsoft, o el AIX de IBM.
Actualment, queden tres grans branques de sistemes UNIX:
La de BSD i la de SVR4 (Sistema V, Revisió 4) que en l'actualitat no diferèixen molt i Linux (que està molt influenciat per SVR4).
A continuació hi ha un esquema molt simplificat de l'evolució dels sistemes operatius UNIX:
2.4 Història del NeXTStep
Després del problemes econòmics que tenia Apple i la problemàtica que tenia amb els seus programadors al voltant del 1986, el director del moment, John Sculley es va veure obligat a despedir a l'últim dels fundadors que quedava de l'empresa, Steve Jobs.
Steve se'n va anar acompanyat d'uns quants programadors d'Apple per fundar una nova empresa anomenada NeXT Computer que estaria dedicada a la fabricació d'ordinadors orientats a l'educació secundària. El projecte de NeXT va ser molt ben acceptat per alguns usuaris que van suportar el sistema operatiu, el NeXTStep. Aquest sistema va sortir el 1988 basat en el UNIX 4.3BSD i MACH (l'actual subsistema del Mac OS X) i la gran millora era que incluia una interfície gràfica molt avançada amb comparació les dels altres UNIX. A l'any 1993, NeXT es va dedicar exclusivament al seu sistema operatiu ja que la venda de hardware no li va anar molt bé. El sistema va anar evolucionant i l'any 1996 se li va canviar el nom al sistema pel de OpenStep. La majoria d'avenços tecnològics van acabar com a components de Rhapsody i després com a parts essencials de Mac OS X. Actualment, hi ha un mànager de finestres per a sistemes UNIX anomenat GNUStep que intenta imitar l'entorn de treball del sistema de NeXT.
El NeXTStep que venia amb les màquines de NeXT.