Primer de tot m'agradaria dir que aquest és l'apartat més difícil del treball, i que per treure conclusions correctes i poder-les afirmar sense cap dubte haria de ser un expert en sistemes operatius, cosa que no sóc. És a dir, tot el que aquí expressi i digui pot ser molt fàcilment desmontable o negat. No obstant, crec que les conclusions, siguin certes o no, que jo he pogut treure durant tot aquest temps que he estat preparant el treball poden ser útils, i per això les posaré a continuació.
Mentre he estat aprenent la història dels sistemes operatius, com funcionen, els seus autors i el que n'opinen, la competència, els fracassos comercials, etc. m'he adonat de la importància que aquests tenen i que hi ha molta gent darrera tots aquests sistemes. Molta sense rebre diners a canvi. Això en un principi m'ha sorprès. Tothom sap que quan compra un ordinador li ve un sistema operatiu (normalment el Windows) que el paga com la resta de components de l'ordinador. El que no tanta gent sap és que aquells fils de coure o el processador que utilitzen pot fer servir una desena de sistemes operatius diferents. L'exemple més evident és el Linux, però tampoc no tot és Linux. Desde fa uns anys hi han projectes de sistemes operatius basats en la seva gratuitat, com les propostes GNU (GNU's Not UNIX).
Això m'ha fet pensar que potser els usuaris no obtenen els resultats esperats per les empreses de software. Però tampoc és del tot cert. En la meva opinió és la capacitat que dóna un ordinador a duplicar un fitxer amb un cost mínim. Vull dir, quan un fabricant de begudes refrescants inventa una beguda només li cal repetir la fòrmula a grans quanitats i envasar-ho. Però cada beguda conté una sèrie de materials i substàncies, és a dir, recursos limitats. I aquest fet encareix el producte de tal manera que si la beguda costa 75 cèntims d'Euro al consumidor, un 30% potser és el cost real del fabricant. En canvi, en la informàtica, els recursos augmenten les seves característiques i el seu preu baixa. El preu d'un sistema per emmagatzemar informació d'un GigaByte ha disminuit en diferent proporció que el sucre per a la beguda refrescant. Així doncs, un programador pot oferir una aplicació a un preu determinat i el cost de distribució, fabricació, etc. pot ser menys del 1% del preu, tirant a l'alça. Això és el que crec que permet aquesta nova "moda" dels sistemes gratuïts.
Llavors, el que hem pregunt-ho és perquè una empresa de software s'ha empenyat en treure un sistema comercial. Doncs pel suport, perquè això sí que necessita de recursos. No tothom és un programador expert que sap fabricar-se els "drivers" per a la seva impresora.
Però en Mac OS X es poden trobar tots dos usuaris. Un pot ser un programador dedicat a fer aplicacions d'internet i l'altra pot ser un dissenyador en tres dimensions, i els dos utilitzaran el mateix sistema operatiu. Aquest crec és el gran èxit que ha aconseguit Apple. Apropar les millors tecnologies als usuaris més inexperts.
Això és el que Apple pretenia des del 1995, o abans si pensem en el Pink OS. I ho ha aconseguit, però tard, molt tard. Potser el canvi que s'ha de produïr en els sistemes operatius ha de ser més gran que una nova versió de qualsevol cosa.
Apple haria hagut d'anar una mica més enllà i mirar el futur per sobre el futur més pròxim. El 1983 Apple va presentar com serien els sistemes operatius del 2001. En canvi, Mac OS X no és el sistema operatiu del 2019.
Hi ha dues raons que expliquen això: beneficis i estandarització. Fa quatre anys que Apple ha decidit seguir pel camí de l'estadarizació. Per així no arriscar-se a perdre l'oportunitat d'obtenir beneficis. Els laboratoris de recerca i d'investigació mai obtenen beneficis, i Apple s'assemblava més a aquest tipus de laboratori que a una empresa. Ara la cosa ha canviat i el Mac OS X ho ha demostrat. Tant és així que el Mac OS X significa la mort de Mac OS, l'únic sistema que no tenia influències UNIX. El sistema més particular de la informàtica s'ha fusionat amb el vell i potent estàndard de la indústria.
Canviant de tema, crec que el Mac OS X és el resultat del que l'any 1986 Steve Jobs va pensar que faria en sortir d'Apple. El co-fundador d'Apple es va dedicar al fabricar un sistema operatiu que funcionés sobre màquines de la pròpia empresa. L'anomenat sistema era un UNIX basat en MACH 2.5 i 4.3BSD. El panorama de l'actual Apple és el mateix. El Mac OS X està basat en MACH 3 i 4.4BSD i corre sobre les màquines Macintosh amb processadors de Motorola, com els antics de Mac i de NeXT.
Entrant en temes més filosòfics, Apple ha estat sempre molt lligada a la vida de l'actual CEO. I això és dolent per a l'empresa. No pot ser que un home sol controli una des les empreses, fins ara, més innovadores. I més si la principal competència utilitza el monopoli per implantar les seves aplicacions. En definitiva. El Mac OS X no ha innovat tant com ho va fer en el seu dia el Mac OS del 1983.